Rafel parlava molt, amb prou feines podia escoltar-lo amb el soroll del motor, només recorde la brisa, que parlava molt i el dolor del meu coll en tibar-se per a mirar-lo.
Em va explicar que les barraques tenien totes una creu en la seua teulada perquè (elles) eren el premi que rebien els cristians i així es diferenciaven d’on vivien els moriscs. Que tenia una filla que guanyava molts diners, però que vivia a Alemanya.
Que la seua confraria, la de pescadors, tenia la mateixa antiguitat que la del Tribunal de les Aigües de València i que si no hi havia taques de sang cap autoritat es ficava en els seus assumptes.
Rafel em va deixar conduir la seua barca mentre seguia sense callar. Em va dir, a riallades, que no saltara la línia continua de l’aigua per a continuar dient que al seu nebot se li està podrint la barca, de no usar-la i que la seua filla la d’Alemanya, guanya molts diners. Que ve poc, però que guanya molt.
Rafel parlava molt. No eren ganes d’explicar, eren ganes de cridar que estem perdent alguna cosa.
Com aigua en cistella.
